Artìculu de Giagu Ledda

 

giagu ledda,limba sarda,standard,lsc

A propòsitu de un’artìculu iscritu dae un’amiga mia a pitzu de limba sarda, règulas e istandardizatzione, e sa risposta chi l’apo imbiadu. Amiga istimada sigomente t’aia iscritu chi diat lèghere s’artìculu tuo e chi ti dia dare una risposta, inoghe la tenes. Sos argumentos chi tocas sunt meda e cumplessos, e onniunu meressit unu capìtulu a banda. Chèrgio rispondere ebbia a s’ùrtima parte de su chi as iscritu, a propòsitu de s’istandard de su sardu, de sos diferentes istandards e de chie los isseberat. S’istandardizatzione de sas limbas, de totu sas limbas, la faghet paga gente o una commissione de espertos a su màssimu livellu, commissione chi est isseberada dae s’autoridade polìtica prus arta de su logu in ue est faeddada cussa limba. Custa règula balet in Frantza, in Israele, in Germània (in ue si sunt fissadas sas règulas de grammàtica de ortografia e finas de pronùntzia in su ‘800 e ‘900, s’ùrtima est de 1998) e balet finas in Sardigna, in ue custa autoridade est sa RAS chi, unos cantos annos a como, at formadu una commissione de espertos chi ant elaboradu sa chi si narat LSC, variedade linguìstica de mediatzione pro su sardu iscritu, chi rapresentat totu sa variedades locales. Un’istandard ortogràficu non podet sighire règulas referendàrias (su pòpulu nant chi isseberat sa variedade chi cheret !!!) nen podet èssere isseberadu incarchende “mi praghet” o “non mi praghet” in unu blog de feisbuc. Un’istandard sighit unos critèrios: de iscritura achirida, de privilègiu de costàntzia morfològica de sas paràulas, sighit critèrios etimològicos, de cumprensione mùtua intre totu sas variantes. Custu est traballu de linguìstas. Mi diat pràghere a ischire cantos de sos chi defensant una variedade provintziale de su sardu (amparada dae unu polìticu cundennadu dae sa giustìtzia) o chi pensant chi s’istandard siat che su bancu de su pische in su mercadu, ant mai artziadu sa boghe cun sos professores issoro de italianu pro prefèrrere s’avèrbiu “mò” in contu de “ora”, o pro chèrrere iscrìere “l’arradio” in contu de “la radio” o “io ciò” in contu de “io ho”. Nemos. Mancu unu. Cun su sardu nono, totus nd’schint, totus sunt atrividos. Chi si bi cheret sa “k”, chi fartat sa “x”, chi si no isco ite, e sighende …. Sa LSC, cun sa cuale si pùblicant sa magiore parte de sos libros in sardu, tradutziones, contos e romanzos, est pro como sa limba iscrita de referèntzia de su sardu. Si cherimus chi un’iscritore sardu siat lèghidu e traduidu in Germània o in cale si siat àteru logu furisteri, si devet presentare cun una limba unitària, non cun sa limba de sa bidda sua o de su bighinadu suo. Pro nde la finire, naro duas cosigheddas: una est chi tocat a pònnere sa paràula “fine” a onni cuntierra a pitzu de s’istandard, (ca nde semus isvilidos de nàrrere semper sas matessi cosas) e sa de duos, cumplementària a sa prima, est chi a non chèrrere perunu istandard est a nde chèrrere unu chi giai esistit, s’italianu, e a nde chèrrere prus de unu est sa matessi cosa, proite duos intandards si giai esistit s’italianu?

 de Giagu Ledda

 

Artìculu de Giagu Leddaultima modifica: 2012-08-08T22:00:43+00:00da angelocanu76
Reposta per primo quest’articolo