Manifestu de Girona

pen.jpg

Un’àtera nova bona pro sa limba sarda: su Manifestu de Girona pro sos Deretos Linguìsticos est dae pagu tempus fintzas in limba sarda, paris cun àteras 63 limbas,in sa pàgina de su PEN Catalanu, setzione de su PEN International.
Movende dae una tradutzione chi aiat fatu Nanni Falconi, Giagu Ledda l’at revisada, e de acordu cun isse si sunt postos in cuntatu cun su PEN Catalanu, pro fàghere a manera chi esseret publicada in su situ.
Est unu passu a in antis de importu non pro su reconnoschimentu internatzionale de sa limba sarda ebbia, cantu prus che àteru pro s’àrchidu de sa limba matessi a sos ogros de sos sardos, ca la ponet a pare a àteras limbas in sa normalidade sua.

Custos sunt sos deghe puntos de su Manifestu:
1. Sa diversidade linguìstica est unu patrimòniu de s’umanidade chi devet èssere apretziadu e amparadu.
2. Su rispetu pro totu sas limbas e culturas est de fundamentu in sa costrutzione e in su mantenimentu de su diàlogu e de sa paghe in su mundu.
3. Onni pessone imparat a faeddare in su sinu de una comunidade chi li dat sa vida, sa limba, sa cultura e s’identidade.
4. Totu sas limbas e faeddos vàrios non sunt ainas pro relatare ebbia; sunt finas s’ambiente sotziale in ue creschent sas pessones e si formant sas culturas.
5. Onni comunidade linguìstica tenet su deretu a chi sa limba sua siat impitada comente limba ufitziale in su logu suo.
6. S’imparamentu iscolàsticu devet agiudare a acrèschere su prestìgiu de sa limba faeddada dae sa comunidade linguìstica de su logu.
7. Diat èssere pretzisu chi sos tzitadinos tèngiant una connoschèntzia generalizada de unas cantas limbas, ca custu favoressit s’empatia e s’abertura intelletuale, e a su matessi tempus contribuit a una connoschèntzia prus aprofundida de sa limba pròpia.
8. Sa tradutzione de testos – a manera particulare sas òperas mannas de culturas diferentes – est un’elementu de importu mannu in su protzessu netzessàriu de prus connoschèntzia e rispetu intre sas pessones.
9. Sos mèdias sunt isparghinadores privilegiados pro fàghere efetiva sa diversidade linguìstica e pro li dare prestìgiu cun cumpetèntzia e rigore.
10. Su deretu de impitare e amparare sa limba pròpia devet èssere reconnotu dae sas Natziones Unidas comente unu de sos deretos umanos fundamentales.

 

Pro iscarrigare su manifestu intreu: http://www.pencatala.cat/documents/sard.pdf

 

de Anzelu Canu

dae http://salimbasarda.net/politica-linguistica/manifestu-de-girona/

Artìculu de Giagu Ledda

 

giagu ledda,limba sarda,standard,lsc

A propòsitu de un’artìculu iscritu dae un’amiga mia a pitzu de limba sarda, règulas e istandardizatzione, e sa risposta chi l’apo imbiadu. Amiga istimada sigomente t’aia iscritu chi diat lèghere s’artìculu tuo e chi ti dia dare una risposta, inoghe la tenes. Sos argumentos chi tocas sunt meda e cumplessos, e onniunu meressit unu capìtulu a banda. Chèrgio rispondere ebbia a s’ùrtima parte de su chi as iscritu, a propòsitu de s’istandard de su sardu, de sos diferentes istandards e de chie los isseberat. S’istandardizatzione de sas limbas, de totu sas limbas, la faghet paga gente o una commissione de espertos a su màssimu livellu, commissione chi est isseberada dae s’autoridade polìtica prus arta de su logu in ue est faeddada cussa limba. Custa règula balet in Frantza, in Israele, in Germània (in ue si sunt fissadas sas règulas de grammàtica de ortografia e finas de pronùntzia in su ‘800 e ‘900, s’ùrtima est de 1998) e balet finas in Sardigna, in ue custa autoridade est sa RAS chi, unos cantos annos a como, at formadu una commissione de espertos chi ant elaboradu sa chi si narat LSC, variedade linguìstica de mediatzione pro su sardu iscritu, chi rapresentat totu sa variedades locales. Un’istandard ortogràficu non podet sighire règulas referendàrias (su pòpulu nant chi isseberat sa variedade chi cheret !!!) nen podet èssere isseberadu incarchende “mi praghet” o “non mi praghet” in unu blog de feisbuc. Un’istandard sighit unos critèrios: de iscritura achirida, de privilègiu de costàntzia morfològica de sas paràulas, sighit critèrios etimològicos, de cumprensione mùtua intre totu sas variantes. Custu est traballu de linguìstas. Mi diat pràghere a ischire cantos de sos chi defensant una variedade provintziale de su sardu (amparada dae unu polìticu cundennadu dae sa giustìtzia) o chi pensant chi s’istandard siat che su bancu de su pische in su mercadu, ant mai artziadu sa boghe cun sos professores issoro de italianu pro prefèrrere s’avèrbiu “mò” in contu de “ora”, o pro chèrrere iscrìere “l’arradio” in contu de “la radio” o “io ciò” in contu de “io ho”. Nemos. Mancu unu. Cun su sardu nono, totus nd’schint, totus sunt atrividos. Chi si bi cheret sa “k”, chi fartat sa “x”, chi si no isco ite, e sighende …. Sa LSC, cun sa cuale si pùblicant sa magiore parte de sos libros in sardu, tradutziones, contos e romanzos, est pro como sa limba iscrita de referèntzia de su sardu. Si cherimus chi un’iscritore sardu siat lèghidu e traduidu in Germània o in cale si siat àteru logu furisteri, si devet presentare cun una limba unitària, non cun sa limba de sa bidda sua o de su bighinadu suo. Pro nde la finire, naro duas cosigheddas: una est chi tocat a pònnere sa paràula “fine” a onni cuntierra a pitzu de s’istandard, (ca nde semus isvilidos de nàrrere semper sas matessi cosas) e sa de duos, cumplementària a sa prima, est chi a non chèrrere perunu istandard est a nde chèrrere unu chi giai esistit, s’italianu, e a nde chèrrere prus de unu est sa matessi cosa, proite duos intandards si giai esistit s’italianu?

 de Giagu Ledda

 

Anniversàrios e limba

 

mani_che_disegnano_escher.jpg

A su comintzu de s’istiu de s’annu oramai coladu, una pessone non tzertu de segunda fila de s’intelletualidade isulana at declaradu: “Non si può insegnare in sardo qualsivoglia materia”. “Non si podet insinnare in sardu cale si siat matèria”. Pagu s’est iscritu subra de custa declaratzione de cundenna a sa morte pro abbandonu de sa limba nostra, immèrghidos comente fìamus in sa tzelebratzione de un’anniversàriu chi, bènnidu s’annu nou nos abigiàmus cantu paga riflessione colletiva at produidu. A propòsitu de anniversàrios, onniunu tenet in mente sua, e los tzèlebrat, sos anniversàrios chi prus li ammentant carchi sutzessu ispantosu o una pessone famada dinnos de restare in sa memòria, pessonale e colletiva. Deo nde tèngio unu, e lu chèrgio cumpartzire, isperende chi restet in sa memòria de sos chi leghent custa duas pàginas.

Ocannu, su 2012, est su 130 anniversàriu de sa nàschida, a pustis de agiomai 1800 annos, de sa prima criadura de limba madre ebrea, Itamar, fìgiu de Eliezer Ben Yehuda, connotu comente su rennoadore de sa limba ebrea. Custa limba, lassada de faeddare dae cando s’imperadore Titus in s’annu 70 òrdinat su disterru fortzadu de su pòpulu ebreu in sos bator puntos de su mundu, abarrat petzi in sas iscrituras sagradas issoro. Pro sèculos restat una limba iscrita ebbia mentres chi sas limbas faeddadas dae su pòpulu ebreu sunt sas de sos logos in ue agatant amparu. Cun sos annos si sunt creadas tres limbas printzipales cun raighinas ebreas; su yiddish, s’àrabu-ebreu, iscritos cun alfabetu ebreu e su sefardita, iscritu siat cun s’alfabetu ebreu, siat cun su latinu.

Paris cun su grandu movimentu de recùperu de s’identidade natzionale, in su sèc. XIX, naschet su problema de cale deviat èssere sa limba comuna de sos ebreos chi diant andare a sa terra istòrica issoro dae totu sos chigiones de su mundu. Su matessi Theodor Herzl, ispiradore de su sionismu polìticu, fiat contràriu a s’impreu de s’ebreu, comente amus a fàghere pro comporare unu billete de trenu in ebreu si non tenimus nen sa paràula billete e nen sa paràula trenu, si preguntaiat Herzl, mègius diat èssere a sighire s’esempru de s’Isvìtzera, afirmaiat, tres limbas. Su mèigu polacu L. Zamenhof proponet in unu primu momentu comente limba comuna de sos ebreos s’yiddish, cun grammàtica modernizada e càmbiu de alfabetu, dae s’ebreu a su latinu. A pustis però at ideadu una limba noa de su totu chi a pàrrere suo deviat servire a sos ebreos, s’esperantu.

Eliezer Ben Yehuda, in càmbiu, cheret dare bida noa a s’ebreu bìblicu, cheret chi siat sa limba de totu sos ebreos, e sa manera de nde restaurare s’impreu fiat sa de la fàghere servire comente limba fitiana e veicolare in su sistema educativu galu a su comintzu. Detzidit de si nch’andare in Palestina cun sa mugere e de pònnere in pràtica cun s’esempru sas ideas chi teniat: in domo sua si diat faeddare a manera esclusiva ebreu e su fìgiu chi diat nàschere deviat èssere pesadu petzi in ebreu (cosa chi non li at impedidu a mannu de istudiare in sas universidades de Parigi e de Berlinu e de connòschere àteras limbas). Custu li est costadu però aguantare sas brullas e sas befes, e finas agressiones, de meda ebreos de Gerusalemme. Sa batalla giai dae su comintzu non fiat fàtzile, Itamar creschiat isuladu dae su restu de sos pitzinnos.

Eliezer Ben Yehuda in su mentres traballaiat sena pasu a su rennoamentu de sa limba, iscriende in giornales e rivistas, faghende de maistru e fundende in su 1890 su Comitadu de sa Limba Ebrea, base de s’Acadèmia de sa Limba Ebrea de oe in die. Cando Eliezer in su 1895 cònvocat su primu adòbiu de maistros de ebreu de totu Palestina, sunt trèighi ebbia sos chi bi andant. In su 1902, Itamar tenet giai binti annos, sa mugere de Eliezer festat cun una turta su fatu chi in Gerusalemme sunt giai deghe (!) sas famìlias chi in domo faeddant ebreu ebbia, e in totu Palestina no arrivint a chentu. Eliezer tando crompet a sa conclusione chi sa mancàntzia de una cantidade manna de paràulas in totu sos àmbitos de sa bida, ponet in perìgulu s’idea de restaurare sa limba bìblica e est pro custu chi detzidit de si dedicare a su traballu monumentale de elaborare unu ditzionàriu cumpletu. In su 1908 essit su primu volùmene de custu ditzionàriu cun chentus e chentus de paràulas noas in ebreu, coniadas dae s’autore; sa prima est pròpriu “ditzionàriu”, paràula inesistente in antis.

A custu volmene nde sunt sighidos àteros bator in bida sua, fintzas a sos deghessete chi formant s’òpera cumpleta, acabada in 1958 dae sos dischentes suos. Su problema de Eliezer fiat su de dare vocàbulos noos a una limba, firma a su primu sèculu, sena però nde traìghere sas raighinas prus profundas. Comente nàrrere billete, trenu, bitzicleta o eletritzidade si custas paràulas no esistiant duamìgia annos in antis? Sa solutzione non podiat èssere, pro fàghere un’esempru de sa cumplessidade de dare bida a una limba morta, sa de chie proponet in su ditzionàriu latinu modernu Lexicon recentis latinitatis – Editrice Vaticana “probatio athletarum de re stupefactiva” pro antidoping, o “humani animi investigator” pro psicòlogu.

Pro creare sa cantidade immensa de neologismos, mìgias e mìgias, Eliezer Ben Yehuda istùdiat in profundidade sa Bìblia e nd’impreat a s’ispissu meda paràulas. Cando at tentu sa netzessidade de unu tèrmine chi indicaret s’eletritzidade, est andadu a lu leare dae sa Bìblia: “unu metallu lughente” (jashmal, in ebreu) bidet su profeta Ezechiele. E “jashmal” est oe s’eletritzidade in ebreu.
Si non nos agiudat un’amigu, naraiat Ben Yehuda, chie àteru nos podet agiudare? E s’agiudu lessicale isse andat a si lu chircare dae s’arameu, dae s’àrabu, dae àteras limbas chi aiant tentu cuntatu cun s’ebreu, sa latina, sa greca e dae àteras modernas. Su pulpu, o prupu, no aparit in sa Bìblia, ma tocaiat a li dare unu nùmene; dae s’arameu “tamane”, oto e “nun” pische, at coniadu su tèrmine “temanú”, pische cun oto bratzos, est a nàrrere pulpu.

O at imitadu fòrmulas adotadas dae àteras limbas. In su sèculu XVI sas limbas europeas ant dadu nùmene a frùturas e fundos disconnotos, comente sa patata o su triguìndia. In frantzesu a sa patata si li narat “pomme de terre” (finas in sardu esistit pumu de terra, in disusu). In sa Bìblia esistint sas paràulas mela e terra; su nùmene dadu in ebreu a sa patata est “tapúaj adamá”, mela de terra. Pro dare nùmene a s’aràntzu, ispirende•si a s’italianu “pomodoro”, mela de oro, su nùmene dadu a s’arantzu est istadu “tapúaj zahav”, mela de oro.

Pro creare àteros neologismos s’est finas ispiradu a s’imitatzione de sonos: dae sa paràula frantzesa “pupée”, pùpia, in ebreu est nàschida “bubá”. S’ampliamentu lessicogràficu a sa sola non bastat però a torrare bida a una limba. Tocat a nde modernizare sa grammàtica, sa sintassi, a nde revisare s’ortografia. E est su chi at fatu Ben Yehuda e sos chi l’ant sighidu. S’ebreu modernu impreat sa pronùntzia sefardì, ma pro lèghere sa Torah, onniunu impreat sa pronùntzia sua.
A sos immigrantes chi arrivant in Israele li faghent adotare s’ebreu istandard, basadu in s’ebreu sefardita adatadu a sa fonologia askenazi.

Ma custa est una limba de plàstica, diat nàrrere carchi ermellinu acumpangiadu dae s’iscarcàlliu mudu de unu sutapostu. Su professò, ello e pro ite non li narat a Amos Oz o a David Grossman chi iscrient in una limba de plàstica, o pro ite non protestat, in berritone acadèmicu, cun sa commissione de su Nobel de literatura pro àere cuntzèdidu in su 1966 a Yosef Agnón su prèmiu a s’òpera sua iscrita in una limba de plàstica, e de sos 6.000 tìtulos chi si èditant onni annu in cussa matessi limba de plàstica, ite nos nde narat?

 

de Giagu Ledda

dae: http://www.sardegnademocratica.it/culture/anniversarios-e-limba-1.25525