Un’àtera letura de unu contu antigu sardu. S’istòria de s’Acabadòrgiu

Immagine.jpg


De meda e meda, in Sardigna, cando sos betzos s’amarturaiant e non nche la faghiant prus a si manigiare de manos issoro, fiat òbrigu pro is parentes a nche los leare a s’Acabadórgiu. In custu logu, a largu de bidda, sos betzos beniant abbandonados e lassados mòrrere de fàmene e de debilesa. In Àrthana s’Acabadórgiu s’agataiat in unu logu chi si mutit Ciarthoco, a metade de costa de Monte Idolo. Pro nche los leare finas a in cuddae, però, fiat traballosu meda, pro ite ca su caminu fiat in bessida e totus murrungiaiant. A s’orróschida is arthanesos, una die, ant pensadu de reunire unu “verbale de òmines” pro pònnere remèdiu a custu problema. Su primu chi at pigadu faeddu at naradu:

‹‹ A nche bogare sos betzos finas a in cue a pitzu est unu degòlliu! ››

‹‹ Est a beru! – at ispundidu su segundu – In prus sos betzos non si morint de repente, ma abarrant meda penetende! Tocat a l’acabare cun custa usàntzia mala! ››.

Totus la pensaiant gosi, ma a s’ùrtimu momentu, cando su primu e su de duos aiant giai selladu de nche bogare cussa moda, su de tres at pigadu su faeddu e at naradu:

‹‹ Isetade unu pagu,  sas usàntzias si devent respetare! Como non podimus cambiare su connotu pro more de sa preitza nostra! De nche los leare conca a susu no at a fàghere a nche los calare fache a bàsciu e a nche los betare in carchi isperèncula? ››.

Totus ant cuncordadu cun issu e de sa die sos arthanesos ant incumentzadu a leare sos betzos a unu logu a suta de bidda chi si naraiat  Sa Péntuma. In cue b’aiat unu nuraghe e a dae suta de su nuraghe b’aiat un’isperrumadòrgiu prenu de rocas a canta bi faghiant su nidu corbos e gutùrgios. Su logu fiat perfetu, pro ite sos betzos chi non moriant a corpu nche pensaiant sas aes e sas feras a los acabare. Segundu su contu s’ùrtimu òmine chi aiant leadu a Sa Péntuma fiat unu tzertu Pitzente Fenude. Sende giughendenchelu a pala pro more ca no nche la faghiat a caminare a pees suos, su fìgiu s’est firmadu pro si pasare in unu postòrgiu. Biende ca fiat istracu su babbu l’at naradu:

‹‹ Pasadie, ca giai s’ant a pasare finas pro tue… ››.

Su fìgiu s’est pensadu e l’at preguntadu a su babbu:

‹‹ Comente? Finas a mie nche ant leare a sa Péntuma? ››

‹‹ A malaògia! Est una lege chi balit pro totus… ››.

Intendende cussos faeddos su pitzocu s’est assuconadu e at naradu:

‹‹ Ora ba’, eo no nche bos leo prus a in cue a bos  isdossolare sos corbos, bos torro a bidda e bos’ataco in logu seguru, a manera chi no lu iscat nisciunu! ››.

Naradu e fatu, a s’iscùsia nche l’at torradu in segus e l’at atacadu in domo sua.

S’annu in fatu in Àrthana nd’aiat bénnidu un’annada mala de sicore e a su fìgiu l’aiant cramadu in una cummissione pro valutare su carru de òro de unu tale Donnu Bardili. Su babbu, biende ca su fìgiu fiat totu in oriolu l’at dimandadu:

‹‹ E proite ses gosi pensamentosu? E ite tenes? ››

‹‹ Ora ba’, m’ant tzerriadu pro peritziare su carru de Donnu Bardili… Segundu issu e cantu balit? ››

Pitzente tando l’at rispostu:

‹‹ Iscurta, tue non fatzas perunu prètziu, nara petzi custas paràulas:

 

Balit prus s’orrosu de Marthu e de Arvili

Checi su carru de Donnu Bardili

Balit prus s’orrosu de Arvili e de Marthu

Checi su carru e cini dd’at fatu

 

Sa die de s’adòbiu totus ant valutadu su carru: chie at naradu deghe, chie chentu e chie milli. Cando est arribada sa muda sua, su pitzocu at repìtidu sos faeddos de su babbu:

 

Balit prus s’orrosu de Marthu e de Arvili

Checi su carru de Donnu Bardili

Balit prus s’orrosu de Arvili e de Marthu

Checi su carru e cini dd’at fatu

 

Boliat nàrrere chi mancari su carru esseret de oro, a mesura, baliat prus su lentore. Difatis, chi s’annada fiat mala e non proiat, in su mese de Martzu e de Abrile calaiat su selenu e gosi s’erba cun su laore creschiant etotu e sa gente cun su bestiàmene si podiant sarbare.

Sa cummissione l’at donadu resone, però totus ant cumpresu chi cussos faeddos sàbios no nde podiant èssere bessidos dae sa conca de unu giòvanu e ant naradu:

‹‹ Tenet betzu in domo! ››

Tando ant pensadu de andare a domo sua pro si nde segurare e ant agatadu a Pitzente Fenude acuadu in unu sutascala. Gosi ant iscoberu ca su fìgiu de nche lu àeret acumpangiadu a sa Sa Péntuma, nche l’aiat torradu a bidda in segretu, andende contra a sa lege. Però no l’aiant cundennadu: difatis totus s’aiant rèndidu contu chi a sos mannos non cumbenit a los abbandonare a in antis de su tempus, pro ite fiant sàbios e podent dare cussìgios bonos a is giòvanos. Dae sa die, pro cussu, in artzanesos no nche ant leadu prus sos  betzos a s’Acabadórgiu, ma los ant tentos in domo issoro, costoendelos e istimendelos finas a s’ùrtima die de vida.

 

Custa storiedda, contada in maneras diversas, s’agatat finas in àteras biddas de s’Ogiastra e de Sardigna. In Lanusè, difatis, si narat ca s’Acabadórgiu fiat a probe de Su Nuragi de Perda de Floris, in Foghesu in sa zona de Su Monte de is Nius, in Orthullè in una punta de monte mutida Su Pígiu de su Béciu, in Irbono in unu logu cramadu Su Fossu de is Chillius. A bonu contu, in medas biddas, sos acabadórgios fiant belle totus a probe de unu nuraghe o in logos de grandu importu archeològicu.  In prus de sos topònimos, in sardu esistint peri unos modos de nàrrere significativos meda: in Baunei, pro esempru, si narat galu “leare su bèciu a tumba o a ispéntuma“, in Gàiru, imbetzes si narat “is bècius a sa babbaieca”, e sa “babbaieca” est su nùmene de unu isdorrocu chi b’at foras de sa bidda. Nois no ischimus de seguru si in custas localidades si faghiant a beru sacrifìtzios umanos comente cussos chi nos contant sas istòrias, pro ite non tenimus documentos chi lu podent iscumproare. S’agatant petzi unas testimonias de istòricos grecos e latinos comente  cussa de Timeo, (356 e il 260 a. C.), chi naraiat chi in Sardegna sos betzos beniant mortos a cala de fuste o faghendelos rùere in sas ispèrrumas, opuru cussas de  Simonide Demone e Clitarco chi naraiant chi sos Sardos sacrificaiant a su deus Cronos is babbos issoro chi aiant lòmpidu setanta annos. Finas sas relatas de unos biagiadores de su Seteghentos e Otoghentos chi bisitaiant sa Sardigna mentovant custas pràticas, referendesi però semper a contos chi aiant intendidu durante sos biàgios issoro. 

Sos contos podent donare unu agiudu de grandu importu pro cumprèndere in profundidade sos piessignos de una cultura, ma non podent mai remplassare s’Istòria. Difatis issos sunt su resurtu de una elaboratzione ispantosa de sa realtade, pròpiu che a sos mitos, e che a sos mitos chircant de ispiegare in manera immaginària s’orìgine de s’universu, sa creatzione de su mundu, sos acontessimentos de sa vida. Comente naraiat  Propp, medas contàscias o paristòrias  aent finas unu intentu didàticu e pedagògicu, pro ite sa punna issoro no est petzi cussa de istentare e ispassiare sos pitzinnos, ma finas de los educare e de los pesare cun esempros bonos. Finas contos crudeles o malifaeddados podent tènnere custa funtzione e cuntènnere significados de importu pro sos pipios, difatis  derivant dae unu tempus in ue no esistiat unu cuntzetu de “privacy” gosi comente lu intendimus nois e a sos crios non beniat acuadu nudda, nen subra de su sessu nen subra de sa morte. Duncas su balore de sos contos sardos est nòdidu, mancare chi a bias siant cunsiderados comente vulgares o de pagu contu. Difatis medas bortas sunt isminorigados e tratados comente contos de segunda classe  cunforma a sos poemas grecos o a sas “sagas” teutònicas.

A s’imbesse, però, càpitat chi su “balore” issoro torrat a bessire a campu cando si tratat de iscumproare cosas malas e negativas. Contos comente a cussu de s’Acabadòrgiu,  fitianu sunt istados leados a cunsideru pro dare a bìdere sa retradesa culturale de sos sardos, e pro giustificare s’assugetamentu nostru pro manu de culturas prus “tziviles”. Medas dominatziones istràngias beniant ritènnidas, finas dae sos matessi istòricos sardos, comente unu male netzessàriu pro more de fàghere intrare sa Sardigna in su mundu modernu. Custa faddina, durada belle finas a sos tempos de oe, at causadu in sos sardos unu sentidu de inferioridade chi at portadu a su minisprètziu de sa cultura e de sa limba issoro. In prus, medas istòrias sunt istadas torradas a contare comente si esserent acontèssidas in tempos reghentes, annullende cussu chi si narat “ìnditze de distàntzia”  intre sos fatos contados e sos fatos capitados, cajonende un’efetu de “de-temporalizatzione” chi at postu sa Sardigna foras dae unu cuntestu istòricu berdaderu. De custu fortzis nde tenimus neghe nois puru ca nos praghet a allegare de Sardigna in tèrmines arcàicos (pensamus a sa limba nostra) o primitivos (pensamus a sas usàntzias), comente si una cultura tèngiat balore petzi si est antiga o betza meda. Nos devimus amentare chi sas culturas sunt semper su frutu de mescuritzos tra cosas antigas e cosas modernas e est pròpiu sa capassidade de acollire sas cosas noas (chi benint finas dae foras) chi detèrminat sa subravivèntzia issoro.

Pro concuire, sos contos antigos podent èssere interpretados segundu puntos de annotu diferentes, ma devent èssere semper contestualizados. A parre nostru tocat a los leare comente a sos ditzos, est a nàrrere comente insignamentos chi nos podent dare  inditos morales o èticos. Duncas, s’imparu chi podimus leare dae su contu de s’Acabadàrgiu est de tènnere semper respetu e cunsideru pro sos betzos, siat pro more de sa sabidoria issoro e siat pro ite ca finas nois amus a diventare betzos, o a su mancu nde tenimus ispera.

Ivan Maròngiu

Lodè in viàgiu tra istòria e antropologia

 

stemma Lodè.jpg

 

Lodè, su 9 de abrile de su 2011

Su  9 de abrile de su 2011 b’est istada sa presentada de sa mustra “Viàgiu cun s’istòria: Lodè in sos documentos de archìviu” e de su libru “Lodè: contributos  antropològicos a s’istòria sua”, iscritu dae Angelo Canu, Giacomo Floris, Enedina Pau e Anna Cristiana Farris. 

 

Su Sìndigu Graziano Spanu at cumintzadu s’atopu narende gràtzia a  sa biblioteca pro àere ammanitzadu custa die de istùdiu. Vittorio Sella at presentadu a pustis sos documentos gollidos dae Giacomo Floris in archìvios diferentes (Barcellona, Nùgoro e Casteddu) narende chi ant a èssere unu mèdiu contra “s’abba de irmenticu”, chi sunt una sienda manna de ofèrrere a sa bidda. Cuntentu mannu de partetzipare a custa die, at naradu chi s’amministratzione de Lodè s’at fatu onore in custos annos ca at postu paritzu dinari pro sa cultura, su setore prus pagu contipizadu. At ammentadu difatis sos tribàrgios de importu mannu fatos pro su tzensimentu de sitos archeològicos e e de sos benes culturales; custu de sa mustra e de su libru est unu tribàrgiu chi s’annanghet a sos primos duos. Sella at sighidu s’arrejonu narende chi in su setore istòricu-culturale, in sos ùrtimos annos, sunt istadas publicadas paritzas òperas ma non semper sunt istadas orìginales, ca non ant  pigadu abba dae sa bena o dae su càntaru ma dae abba giai cùrrida. Sa mustra e su libru sunt imbetzes duos esèmpios mannos de micro-istòria ca ant presentadu documentos e chistiones mai bistos in antis e ca daent a sos lodinos mèdios de connoschèntzia chi s’istòria manna non faghet mai bìdere. In custa die, at agabadu Sella, si sunt presentados istùdios de setore (istòricos, linguìsticos e antropològicos) chi serbint a dare unu sentidu e unu sentimentu a una comunidade intrea.

 

Giacomo Floris at fatu una letzione de istòria: dae sa Sardigna de sos Giuigados e de sas curatorias a sa dominatzione aragonese pro aggabare cun s’època Sabauda. Isse at a pustis faeddatu de cantu b’at sutzessu in cussos annos in sa Baronia de Pasada, mescamente in sa bidda de Lodè, intritzinde sos contos de s’istòria manna cun cuddos de sos documentos gollidos subra custu giassu de sa Sardigna dae su 1358 a su 1863. At concruidu narende chi sa parte chi at iscritu isse “Lodè: lo stemma, la storia” servit a sos lodinos non petzi a connòschere s’istòria issoro ma fintzas a ischire proite tenent custu istemma comunale. 

 

Angelo Canu at imbetzes faeddatu de su libru “Lodè: contributos  antropològicos a s’istòria sua“ contende sa nàschida, s’istrutura de custa publicatzione e comente si sunt adobiados in biblioteca sos bàtoro istudiosos chi ant l’ant iscrita. Isse at mustradu comente cada tribàrgiu, mancari diferente s’unu dae s’àteru, faeddaiat semper de su mantessi arrejonu, sa bidda de Lodè, mancari dae bàtoro angrones (cugiones) diferentes. At sighitu a pustis contende proite l’est bènnidu in mente de iscrìere “Ditzis e narinzos lodinos” una gollida de ditzis e de narìngios de sa bidda sua, isprichende chi issos sunt pro s’òmine su mèdiu o sa manera de connòschere su mundu chi l’est in tundu.

 

Anna Cristiana Farris, chi at iscritu “Vita domestica e relazioni parentali lodeine dal 1750 ad oggi”, at naradu chi at seberadu de iscrìere de Lodè pro more de “s’amàssia” chi tenet pro sa bidda sua e pro sa curiosidade de connòschere “s’erènzia” de sa famìlia. Cun custa “amàssia” at fatu unu tribàrgiu e unu istùdiu mannu chi l’ant fatu sapire de sa partzitura de sa bidda in su 1700 in meda aposentos chi colaiant dae babbu in fìgiu “pro medas zenias”, genias. Intritzinde custos datos cun àteros datos anagràficos issa cumintzat a cumprèndere chi sa bidda fiat fata de bichinados e chi cada bichinadu fiat ordiminzadu in “clan”. In cadaunu difatis b’aiat règulas firmas de isposòngiu: si depiant cojuvare intre de fradiles o de ghermanos (su chi in italianu si narat “matrimonio endogamico”) pro fàghere in manera de non ispèrdere s’interessu de una famìlia.

 

Enedina Pau at concruidu s’atopu faeddende de sa parte chi at iscritu issa “Sa oche lodina”,  bènnidu deretu dae sa tesi de laurea sua. A sa gente in sa sala at ispricadu ite est unu tenore (“unu cantu” a bàtoro boghes) e sas ispètzies (“a boghe sèria”, – “a mutos” – “a boghe ‘e ballu”), s’ispartinadura chi tenet in s’ìsula e s’importu mannu chi at pro sa Sardigna ( in su 2005 s’Unesco l’at decraradu “patrimonio immateriale dell’umanità”). A pustis àere faeddatu de su chi est pro sa Sardigna at contadu s’amore e su sentimentu de sa bidda de Lodè pro su tenore, dae su 1950 a oe. E in custu istùdiu obligadu l’est bènnidu a faeddare de Preteddu Nanu, (connotu in totu sa Sardigna che “su thoppu” pro s’andadura e “sa ‘oche” pro sa boghe tenorosa ) chi tantu onore at datu a Lodè e a sa Sardigna intrea, ammentende sa borta chi at cantadu in su teatru Eliseo de Parigi ispantende (abirigulende, ammachiende) sa gente chi fiat in sala.

 

 Ànzelu Canu

 

 

Pro iscarrigare sos regestos de sa mustra istòrica:

http://www.comune.lode.nu.it/docs/cultura/24/viaggio_con_la_storia_lode_nei_suoi_documenti.pdf